17. Li diu Tobit:– Que Déu t’ho pagui, germà.Tobit va cridar el seu fill i li digué:– Fill meu, prepara totes les coses del viatge i vés-te’n amb aquest germà teu. Que el Déu del cel vetlli allà per vosaltres i us faci tornar a mi sans i estalvis. Que el seu àngel us acompanyi i us guardi, fill meu.Tobies va besar el seu pare i la seva mare i va emprendre el camí, mentre Tobit els desitjava bon viatge.
18. Llavors la mare es va posar a plorar, tot dient a Tobit:– Per què l’has hagut de fer marxar, el meu fill? Ell era el bastó que ens sostenia, i sempre el teníem al nostre costat.
19. Tant de bo no ens vinguessin més diners si, a canvi de perdre’ls, recobréssim el nostre fill!
20. Ja en teníem prou per a viure amb el que el Senyor ens donava!
21. Tobit li va dir:– No t’hi capfiquis. El nostre fill se’n va amb salut, i amb salut tornarà a casa. Els teus propis ulls el veuran el dia que torni sa i estalvi.
22. No t’hi amoïnis, dona. No passis ànsia per ells. Un àngel bo l’acompanya: tindrà un viatge feliç i tornarà amb bona salut.
23. Llavors Anna parà de plorar.