11. Aquelles fiblades mantenien viu en ells el record dels teus manaments, però ben aviat foren guarits, perquè no caiguessin en un oblit profund i no es veiessin privats de la teva acció benvolent.
12. Perquè no els va posar bons cap herba remeiera ni cap emplastre, sinó la teva paraula, Senyor, capaç de guarir-ho tot.
13. Tu tens poder sobre la vida i sobre la mort, fas baixar a les portes de la mort i en fas pujar.
14. L’home dolent pot matar, però no pot retornar la vida a qui l’ha perduda, no pot alliberar l’ànima un cop ha estat arrabassada.
15. Ningú no pot escapar-se de la teva mà.
16. Vas fuetejar amb el teu braç poderós aquells impius que negaven conèixer-te. Els vas escometre amb pluges torrencials, amb fortes pedregades i tempestes desfermades; vas consumir-los amb el foc.
17. I quina meravella! Enmig de l’aigua que tot ho apaga, el foc s’abrandava amb més energia. I és que la natura combat a favor dels justos.
18. Unes vegades la flama s’amansia per no consumir els animals enviats contra els impius, perquè així aquests poguessin veure amb els seus propis ulls que els perseguia el judici diví.
19. Altres vegades, dintre mateix de l’aigua, el foc s’abrandava amb més força encara per destruir les collites d’un país malvat.
20. En canvi, donaves al teu poble un aliment d’àngels, els proveïes d’un pa baixat del cel, ja preparat, que no els costava cap esforç, un pa que era ple de tota delícia, que s’adaptava a tots els gustos.
21. L’aliment que els donaves mos-trava com n’ets, de dolç, amb els teus fills, perquè s’ajustava al desig de qui el menjava, s’acomodava al gust de cada un.
22. Semblava neu i glaç, però resistia al foc sense fondre’s. I és que volies fer-los comprendre que les collites dels enemics havien estat destruïdes per un foc que flamejava enmig de la pedregada i llampeguejava enmig de la pluja.
23. I, tanmateix, aquest mateix foc, quan es tractava d’alimentar els justos, s’oblidava fins i tot de la seva força natural.