2. Han pres per déus els qui regeixen el curs del món: el foc, el vent, l’aire lleuger, el cicle dels astres i l’aigua impetuosa, el sol, la lluna i els altres llumeners del cel.
3. Si, fascinats per la bellesa d’aquestes coses, les han considerades déus, havien d’adonar-se com el seu sobirà les supera immensament, ja que foren creades per ell, que és origen de tota bellesa.
4. I si la força i el poder d’aquelles coses els tenien astorats, havien de comprendre que és molt més fort el qui les va formar.
5. La grandesa i bellesa de les criatures porta, de manera proporcional, a contemplar el seu creador.
6. Tanmateix, no cal reprendre’ls en excés: potser s’han esgarriat quan han volgut cercar Déu i trobar-lo.
7. I és que viuen enmig de les obres que Déu ha fet, no paren d’investigar-les, i la mateixa aparença els convenç: és tan bonic, aquest món!
8. Però ni així no tenen excusa.
9. Si han arribat a saber tant que són capaços de conjecturar el curs de l’univers, ¿com és que no han descobert més aviat el seu sobirà?