27. Per part meva, jo no t’he ofès. Ets tu qui et portes malament amb mi, fent-me la guerra. Que el Senyor, ell que és jutge, judiqui avui entre els israelites i els ammonites!”
28. Però el rei dels ammonites no va fer cas del missatge de Jeftè.
29. Llavors l’esperit del Senyor es va apoderar de Jeftè. Jeftè va recórrer els territoris de Galaad i de Manassès, va passar per Mispè de Galaad, i des de Mispè de Galaad entrà al país dels ammonites.
30. Jeftè havia fet al Senyor aquesta prometença:– Si em dónes la victòria contra els ammonites,
31. el primer de casa meva que surti a rebre’m, quan jo torni victoriós de la guerra contra ells, serà per a tu, Senyor, i l’oferiré en holocaust.
32. Jeftè va passar la frontera dels ammonites, els atacà, i el Senyor li va donar la victòria.
33. Els derrotà des d’Aroer, i va conquerir vint poblacions fins a Minnit, i després arribà fins a Abel-Queramim. La derrota fou molt gran, i els ammonites van ser humiliats pels israelites.
34. Quan Jeftè tornà a casa seva, a Mispà, la seva pròpia filla va sortir a rebre’l amb tamborins i danses. Era la seva única filla: no tenia altres fills ni filles.
35. En veure-la, Jeftè s’esquinçà els vestits, tot cridant:– Ai, filla meva! M’he fet ben desgraciat! I tu entres dintre la meva desgràcia, perquè vaig fer una promesa al Senyor i no em puc fer enrere.
36. Ella li va respondre:– Pare, si has fet una promesa al Senyor, compleix-la en mi tal com la vas fer, ara que el Senyor t’ha concedit de venjar-te dels ammonites, els teus enemics.
37. Després va pregar així al seu pare:– Concedeix-me això que et demano. Deixa’m dos mesos i me n’aniré a plorar per les muntanyes, amb les meves amigues, perquè no podré ser mare.
38. El seu pare va respondre:– Vés-hi.I li va permetre que estigués fora durant dos mesos. Ella anà per les muntanyes amb les seves amigues, a plorar perquè moriria sense ser mare.