22. i portem també més diners per comprar més queviures. No sabem pas qui va posar els diners als nostres sacs.
23. Ell els va respondre:– Estigueu tranquils, no tingueu por. El vostre Déu, el Déu del vostre pare, és qui va posar un tresor als vostres sacs, perquè els vostres diners, jo bé els vaig cobrar.Llavors va deixar Simeó en llibertat.
24. El majordom els va fer entrar a casa de Josep i els donà aigua per a rentar-se els peus i farratge per als ases.
25. Ells van preparar els regals, tot esperant l’arribada de Josep a migdia. Els havien dit que dinarien allà.
26. Quan Josep va entrar a casa, li donaren l’obsequi que portaven, tot prostrant-se davant d’ell fins a tocar a terra.
27. Josep els va preguntar com estaven i després els digué:– Com es troba el vostre pare, aquell vellet de qui em vau parlar? Encara és viu?
28. Ells respongueren:– El teu servent, el nostre pare, es troba bé, encara és viu.I es van agenollar i es prosternaren novament.
29. Josep va veure Benjamí, el seu germà, fill de la seva mateixa mare, i va preguntar:– ¿És aquest el vostre germà petit, de qui em vau parlar?I afegí:– Que Déu et sigui propici, fill meu.
30. Josep, amb el cor commogut de veure el seu germà, va sortir de pressa: se li negaven els ulls. Entrà a la seva cambra i es posà a plorar.
31. Després es va rentar la cara i va tornar on eren tots. Dominant la seva emoció, manà que servissin el dinar.
32. Servien Josep en una taula, i els seus germans en una altra. Els egipcis menjaven amb Josep, a part: ells no poden menjar amb els hebreus, perquè ho consideren una cosa repugnant.
33. Els germans seien davant de Josep per ordre d’edat, del més gran al més petit, i es miraven estranyats els uns als altres.
34. Josep els feia portar plats de la seva pròpia taula, i a Benjamí li servien una ració cinc vegades més gran que la dels seus germans. Van beure amb Josep i es van alegrar amb ell.