11. Entonaven lloances i accions de gràcies al Senyor cantant a cors alterns: «Que n’és, de bo; perdura eternament el seu amor a Israel!». I tot el poble proferia grans aclamacions de lloança al Senyor, perquè posaven els fonaments del seu temple.
12. Però, mentre la majoria cridava de joia i d’alegria, molts sacerdots, levites i caps de llinatge ja ancians que havien conegut el temple anterior, ploraven a llàgrima viva veient com posaven els fonaments del nou temple.
13. I era impossible de distingir entre les aclamacions d’alegria dels uns i els sanglots i el plor dels altres, perquè el poble proferia unes aclamacions tan fortes que se sentien de molt lluny.