3. Aquell gran criminal va preguntar:– Hi ha al cel cap sobirà que hagi manat d’observar el repòs del dissabte?
4. Ells li van respondre:– El sobirà del cel és el Senyor, el vivent, que ha manat de respectar el dia setè.
5. Ell replicà:– Doncs també jo sóc sobirà a la terra i mano d’empunyar les armes i complir les ordres del rei.Tanmateix, no pogué realitzar aquest designi tan cruel.
6. Nicànor, inflat d’orgull, estava decidit a erigir un monument commemoratiu de la victòria amb les armes de Judes i dels seus homes.
7. Però el Macabeu mantenia una confiança indefectible, convençut que obtindria l’ajut del Senyor.
8. Per això animava els seus partidaris a no tenir por de l’atac dels pagans. Considerant les ajudes que anteriorment Déu els havia dispensat, també ara podien esperar que l’Omnipotent els donaria la victòria.
9. Judes els encoratjava amb paraules tretes dels llibres de la Llei i dels Profetes. També els recordava els combats que havien sostingut fins ara, i així els omplia d’entusiasme.
10. I després que els hagué abrandat, els acabà de convèncer recordant-los la deslleialtat dels pagans i com havien violat els juraments.
11. D’aquesta manera Judes va armar cada un dels seus homes, no amb la seguretat que donen escuts i llances, sinó amb la fermesa rebuda d’unes paraules convincents. Finalment va explicar-los un somni fidedigne que els omplí tots d’alegria.
12. Això és el que Judes va veure: Onies, que havia estat gran sacerdot, home de grans qualitats, d’aparença modesta i de caràcter amable i que des de petit havia après a practicar totes les virtuts, ara estenia les mans i pregava pel conjunt del poble jueu.
13. Després s’apareixia a Judes un home de cabells blancs i de gran dignitat, impressionant per la majestat que l’envoltava.
14. Onies deia a Judes: «Aquest home és Jeremies, el profeta de Déu, l’amic dels seus germans, que sempre prega a favor del poble i de la ciutat santa.»
15. Llavors Jeremies allargava la mà dreta i donava a Judes una espasa d’or. I, mentre la hi donava, deia aquestes paraules:
16. «Rep aquesta espasa santa com un regal de Déu: amb ella esmicolaràs els enemics.»
17. Aquestes paraules tan magnífiques de Judes van tenir la virtut d’aixecar la moral de l’exèrcit i armar els joves de valor. La ciutat de Jerusalem, la religió i el temple estaven en perill; per això van determinar de no atrinxerar-se al campament, sinó passar ardidament a l’atac i decidir la situació en el combat cos a cos.
18. La inquietud que sentien per les dones i els fills, pels germans i els parents, era menor que la preocupació, primera i més gran, pel temple consagrat.
19. Per la seva banda, els qui s’havien quedat a la ciutat sentien un fort neguit, inquiets pel resultat d’una batalla a camp obert.
20. Tots esperaven quin seria el desenllaç del conflicte. L’enemic s’havia concentrat i estava format en ordre de batalla; els elefants ocupaven posicions favorables i la cavalleria cobria les ales de l’exèrcit.
21. El Macabeu contemplava aquell desplegament de tropes, el seu armament tan variat i la ferotgia dels elefants. Llavors va aixecar les mans al cel i va invocar el Senyor que obra meravelles. Sabia que no són les armes les que donen la victòria, sinó la decisió de Déu, que concedeix el triomf als qui en són dignes.
22. Judes va pregar dient:– Tu, Senyor, en temps d’Ezequies, rei de Judea, vas enviar el teu àngel que va exterminar cent vuitanta-cinc mil homes de Sennaquerib.