27. I, lluitant amb les mans i pregant a Déu en el seu cor, van abatre més de trenta-cinc mil enemics. Aquesta manifestació del poder de Déu els va omplir d’alegria.
28. Acabada la batalla, i quan es retiraven tots joiosos, van reconèixer el cos estès de Nicànor, encara revestit amb l’armadura.
29. Enmig dels clams i de l’agitació, els jueus beneïen el Déu sobirà en la seva llengua materna.
30. Judes, que havia combatut amb cos i ànima a primera fila pels seus conciutadans i que havia guardat des de jove l’afecte pels seus compatriotes, va ordenar que tallessin el cap de Nicànor i tot el seu braç fins a l’espatlla i que els duguessin a Jerusalem.
31. Arribat a la ciutat, Judes convocà els seus compatriotes i va fer posar els sacerdots davant l’altar. Després féu venir la guarnició de la ciutadella.
32. Va mostrar a tothom el cap del malvat Nicànor i la mà que aquell infame havia estès amb burla i insolència contra el sant temple de l’Omnipotent.
33. Judes va manar de tallar la llengua de l’impiu Nicànor i la féu partir a trossets perquè la donessin als ocells. I féu penjar també davant el temple el seu braç per mostrar on l’havia dut la seva follia.
34. Aleshores tothom, mirant al cel, donà gràcies al Senyor gloriós tot dient:– Beneït sigui Déu que ha guardat net de tota màcula el seu sant temple!
35. Judes va fer clavar el cap de Nicànor a la muralla de la ciutadella com a signe clar i visible de l’ajut del Senyor.