1. Quan Nicànor va saber que Judes i els seus homes es trobaven per terres de Samaria, decidí d’atacar-los sense córrer cap risc, en dissabte, el dia de descans.
2. Els jueus que ell havia obligat a acompanyar el seu exèrcit li deien:– Això no! No els facis morir d’una manera tan brutal i salvatge! Respecta el dia que ha estat honorat i especialment santificat per aquell qui tot ho veu.
3. Aquell gran criminal va preguntar:– Hi ha al cel cap sobirà que hagi manat d’observar el repòs del dissabte?
4. Ells li van respondre:– El sobirà del cel és el Senyor, el vivent, que ha manat de respectar el dia setè.
5. Ell replicà:– Doncs també jo sóc sobirà a la terra i mano d’empunyar les armes i complir les ordres del rei.Tanmateix, no pogué realitzar aquest designi tan cruel.
6. Nicànor, inflat d’orgull, estava decidit a erigir un monument commemoratiu de la victòria amb les armes de Judes i dels seus homes.
7. Però el Macabeu mantenia una confiança indefectible, convençut que obtindria l’ajut del Senyor.
8. Per això animava els seus partidaris a no tenir por de l’atac dels pagans. Considerant les ajudes que anteriorment Déu els havia dispensat, també ara podien esperar que l’Omnipotent els donaria la victòria.
9. Judes els encoratjava amb paraules tretes dels llibres de la Llei i dels Profetes. També els recordava els combats que havien sostingut fins ara, i així els omplia d’entusiasme.
10. I després que els hagué abrandat, els acabà de convèncer recordant-los la deslleialtat dels pagans i com havien violat els juraments.
11. D’aquesta manera Judes va armar cada un dels seus homes, no amb la seguretat que donen escuts i llances, sinó amb la fermesa rebuda d’unes paraules convincents. Finalment va explicar-los un somni fidedigne que els omplí tots d’alegria.