2. Però els governadors de la regió, Timoteu, Apol·loni, fill de Genneu, Hierònim i Demofont, com també Nicànor, cap dels mercenaris xipriotes, no els deixaven viure tranquils i en pau.
3. Els habitants de Jafa van cometre una acció realment criminal. Com a prova per aparentar que no duien cap mala voluntat contra els jueus que vivien enmig d’ells, van convidar-los amb dones i fills a pujar en unes barques que ells mateixos havien preparat.
4. Com que es tractava d’un decret oficial de la ciutat, els jueus, sense maliciar res, van acceptar la invitació per demostrar que volien viure en pau. Però quan foren en alta mar, els van tirar al fons. Almenys eren dues-centes persones.
5. Quan Judes es va assabentar d’aquest acte de crueltat contra els seus compatriotes, va donar ordres als seus homes.
6. I, després d’invocar Déu, jutge just, va marxar contra els assassins dels seus germans. De nit va calar foc al port, va incendiar les naus i passà a tall d’espasa els qui s’hi havien refugiat.
7. Després, com que les portes de la ciutat estaven tancades, es va retirar, però amb la intenció de retornar per exterminar tota la població de Jafa.
8. En saber que els habitants de Jàmnia volien eliminar de la mateixa manera els jueus que hi residien,
9. els va atacar de nit i va incendiar el port amb tota la flota. La resplendor de les flames es veia des de Jerusalem, a uns quaranta-cinc quilòmetres de distància.
10. Judes i els seus homes se’n van anar de Jàmnia per marxar contra Timoteu. Encara no havien fet uns dos quilòmetres, que els van caure al damunt més de cinc mil àrabs amb uns cinc-cents genets.
11. El combat fou aferrissat, però els de Judes van assolir la victòria gràcies a l’auxili de Déu. Els nòmades, en veure’s derrotats, van demanar a Judes la pau i es van comprometre a procurar-li bestiar i a prestar-li els serveis que necessités.
12. Judes comprengué que realment li podrien ser útils en moltes coses i s’avingué a fer la pau amb ells. Un cop s’hagueren donat la mà, els àrabs se’n tornaren a les seves tendes.
13. Judes va atacar també una ciutat fortificada que es deia Casfo. Protegida amb fossats i amb muralles tot al volt, era poblada per una barreja de gent de diverses nacions.
14. Els de dintre estaven refiats de les muralles inexpugnables i de les reserves de queviures; per això tractaven molt grollerament els homes de Judes i afegien als insults contra ells blasfèmies i paraules que no es poden pronunciar.
15. Però Judes i els seus homes van invocar el gran sobirà de l’univers, que sense ariets ni màquines de guerra havia enderrocat Jericó en temps de Josuè. Després van assaltar furiosament la muralla
16. i, per voler de Déu, s’apoderaren de la ciutat. El carnatge fou indescriptible, fins al punt que l’estany que és a tocar de la ciutat, d’uns quatre-cents metres d’ample, semblava ple de la sang que s’hi havia escolat.
17. Des de Casfo, Judes i els seus van recórrer uns cent quaranta quilòmetres fins a arribar a Càrax, on viuen els jueus anomenats tobians.
18. No hi van trobar Timoteu, perquè ja s’havia retirat d’aquells indrets sense cap mena de resultat, tot i que havia deixat una guarnició realment molt forta en un punt determinat.
19. Dositeu i Sosípatre, oficials del Macabeu, van atacar i exterminar els soldats que Timoteu havia deixat a la fortalesa, més de deu mil homes.
20. Després el Macabeu va dividir les seves tropes en batallons, va designar els oficials que els havien de comandar i es llançà contra Timoteu, que disposava d’una força de cent vint mil soldats d’infanteria i dos mil cinc-cents de cavalleria.