22. Tan bon punt començaren els crits de festa i de lloança, el Senyor va parar emboscades contra els ammonites, els moabites i els edomites de les muntanyes de Seïr que havien vingut contra Judà, i foren derrotats.
23. Els ammonites i els moabites s’aixecaren contra els de Seïr per exterminar-los i aniquilar-los. Després d’exterminar els de Seïr, tots van col·laborar a destruir-se mútuament els uns als altres.
24. Quan els de Judà arribaren al promontori des d’on es domina el desert, van mirar cap a la multitud dels enemics, i tot eren cadàvers estesos per terra; no es veia ni un sol fugitiu.
25. Josafat i la seva gent anaren a saquejar les despulles. Van trobar molts animals de càrrega, ramats, vestits i objectes de valor. El botí era tan abundós que van estar tres dies saquejant; de tant que n’hi havia, no se’l podien endur tot.
26. El quart dia s’aplegaren a la vall de la Benedicció. Aquest és el nom que van donar a aquell indret, i encara avui es coneix amb aquest nom, perquè allà van beneir el Senyor.
27. Després, tots els homes de Judà i de Jerusalem, amb Josafat al davant, van emprendre el retorn a Jerusalem cantant de goig, perquè el Senyor els havia donat l’alegria d’alliberar-los dels seus enemics.
28. Arribats a Jerusalem, van anar al temple del Senyor amb arpes, lires i trompetes.
29. Un gran pànic s’apoderà de tots els reialmes dels països veïns quan van saber que el Senyor havia lluitat contra els enemics d’Israel.
30. El reialme de Josafat va quedar tranquil: el seu Déu li va concedir el repòs de tots els qui l’envoltaven.
31. Josafat, doncs, era rei de Judà. Tenia trenta-cinc anys quan començà a regnar, i va ser rei vint-i-cinc anys a Jerusalem. La seva mare es deia Azubà i era filla de Xilhí.