12. Un benjaminita va córrer des del camp de batalla i aquell mateix dia arribà a Siló; en senyal de dol duia els vestits esquinçats i el cap cobert de terra.
13. Quan va arribar-hi, Elí estava assegut en el seu tamboret esperant prop del camí, amb l’ànsia al cor per l’arca de Déu. Tan bon punt aquell home arribà a la ciutat i donà la notícia, tot Siló va ser un clam.
14. Elí, en sentir la cridòria, va preguntar què era aquell aldarull. L’home, entretant, corria per donar la notícia a Elí.
15. Elí tenia ja noranta-vuit anys; els ulls se li havien entelat i havia perdut la vista.
16. L’home li va dir:– Vinc del camp de batalla. Avui mateix m’he escapat del combat.Elí va preguntar:– Com ha anat, fill meu?
17. El missatger va respondre:– Els israelites han fugit davant els filisteus. El nostre exèrcit ha sofert una gran derrota; a més, han mort els teus dos fills, Hofní i Pinhàs, i l’arca de Déu ha estat capturada.
18. Així que aquell home va esmentar l’arca de Déu, Elí, vell i feixuc com era, caigué d’esquena des del tamboret a la llinda del portal, es va desnucar i va morir. Havia estat jutge d’Israel durant quaranta anys.
19. La seva nora, la dona de Pinhàs, esperava un fill i estava a punt de donar a llum. En sentir que l’arca de Déu havia estat capturada i que el seu sogre i el seu marit havien mort, li van venir de sobte els dolors i va infantar.
20. S’estava morint. Les dones que l’assistien li deien:– Anima’t, que has tingut un noi!Però ella no responia ni en feia cas.
21. Pensant en l’arca de Déu, que havia estat capturada, i en la fi del seu sogre i del seu marit, deia:– S’han endut d’Israel la glòria de Déu.Per això va posar a l’infant el nom d’Icabod (que significa: «La glòria ja no hi és»).