4. Va arribar el dia que Elcanà oferia la seva víctima. Elcanà tenia el costum de donar a la seva muller Peninnà i als seus fills i filles les porcions corresponents;
5. però a Anna li reservava la part millor, perquè l’estimava molt, encara que el Senyor l’havia deixada estèril.
6. La seva rival no parava d’humiliar-la retraient-li que el Senyor l’hagués deixada sense fills.
7. Cada any passava el mateix, quan Anna pujava al santuari del Senyor.També aquella vegada Peninnà mortificava Anna. Llavors Anna va esclatar en plors, i no volia menjar.
8. Elcanà, el seu marit, li digué:– Anna, per què plores i no menges? Per què estàs tan trista? No valc per a tu més que deu fills?
9. En acabar l’àpat a Siló, Anna es va dirigir al santuari del Senyor. El sacerdot Elí s’estava assegut en un tamboret a l’entrada del santuari.
10. Ella, plena d’amarguesa i plorant desconsoladament, pregà al Senyor
11. i li va fer una prometença:– Senyor de l’univers, si et dignes mirar la meva aflicció i et recordes de la teva serventa, si no t’oblides de la teva serventa i em dónes un fill, te l’oferiré, Senyor, per tota la vida, i, com a senyal, no li tallaran mai els cabells.
12. Mentre ella anava insistint en la seva pregària al Senyor, Elí es fixava en la seva boca.
13. Anna parlava interiorment; movia els llavis, però no se li sentia la veu. Elí, doncs, va pensar que anava beguda,
14. i li digué:– ¿En tens per a molt, d’estar aquí borratxa? Vés a dormir el vi que portes!